Si una bèstia tan petita com un escorpí
Fa un gest amb la cua i és la teva fi,
És la vida un miracle ó un accident?
És Déu totpoderós ó és un inconscient.
Tant se val, tant se val,
Deixa, deixa-ho córrer, tant se val.
La història precipita damunt teu.
Ens costa massa entendre que hi ha un relleu.
Contradiccions que arriben de sotamà.
Campanes de joia, farts de plorar.
Tant se val, tant se val,
Deixa, deixa-ho córrer, tant se val.
Se’n va l’estiu. No estiguis trist. Els cicles són una mentida.
El món s’acaba, de fet s’acaba l’univers.
Tot el cert a un món incert és allò que pot fer sentir-se companys
Al més pobre dels pobres i l’home de l’any.
Tant se val, tant se val,
Deixa, deixa-ho córrer, tant se val.
Feu que el món s’aturi
Amics meus, estic tornant.
Adéu, hivern, el sol em crida.
Adéu, antic amant.
L’escalf de la llum sobre les parpelles.
Tornant, estic tornant.
Un ull de vidre i un sol braç
Només són petits detalls.
Tot tranquil al racó
Sense cap crit, sense cap por.
Ningú al meu costat
A qui convèncer o enganyar.
Un silenci, un no-res,
Una disfressa que em vaig emprovar.
Invisible, tot espiant,
Rere un vidre, camí avall.
Vaig topar amb un estel
Perdut a un cel que creia alt.
Però, en fi, ho vaig fer,
I tots sabeu com va acabar.
Meves són les errades.
Meu, el temps perdut.
Vora el mar s’esvaeixen les petjades,
Però aquest terra és massa eixut.
Mira els estornells,
Són tan lliures allà a dalt.
Tots junts en moviment
Semblen estar ballant.
Vull trobar el meu lloc.
Remouré terra i cel.
M’he mogut cap a totes bandes
Fins poder estar-me quiet.
A dins tots estan parlant de l’homenatjat,
Un trencaclosques començat.
Un grapat d’esnobs i algun bocamoll
Van prenent xampany fent soroll.
I jo em sento com un ratolí
A les portes d’una dissecció,
Aquest vi és el cloroform.
A dins tots van repetint que sóc especial,
Un autor poc comercial
Que aconsegueix molt hàbilment
Tornar en paraules pensaments,
Sóc retorçat, que vaig més enllà,
Un observador de lo quotidià,
Sempre un pas avançat.
I si els fos possible ficar-se al meu cap,
Ser jo només un instant,
Veurien les pors i el dubte més fosc,
Tot allò que solc amagar.
També hi ha el profit de ser qui sóc,
Prestatges amb el meu cognom,
I tocant un cul, i trencant un cor,
Simulacres de l’amor,
Afers efímers que fa temps
Em semblaven buits com un forat,
I avui són el meu pa.
No sé anar més lluny, visc molts pisos damunt
D’aquell on només existiu
Potser tot s’ho val, és molt tard, m’és igual,
El temps és tan relatiu.
M’ho dius un cop, m’ho dius un altre:
“demà, mai no se sap”,
Em sorprendré a mi mateix feliç al teu costat
Escoltes cada dia les meves cançons
I dius haver arribat a una conclusió:
Erròniament creus que no puc ser tan cabró.
Si et calen altres proves, aquests precisos mots,
un altre escut, un altre mur,
i dius no tenir por,
però ser estimat no m’alçarà,
el teu optimisme ha nascut mort
et perdràs dins el meu bosc.
Mous el cap com dient no,
però t’equivoques perquè jo, jo, jo
sóc exactament un cabró,
sóc un tros de cabró.
El preu que creix cada dia,
Quants cops t’he fet plorar?
Quantes veus dins el meu cap assajant un comiat.
La teva fe s’enfonsarà al pou del meu cor,
Però el problema el tens tu, jo no.
Jo ja tinc prou feina a ser un cabró.
Et penses que em coneixes i no saps explicar
Els teus moments de tristesa amb el llums apagats,
No em justifiquis, no m’emparis,
No em perdonis, per favor:
l’amor no es compra amb amor.
Tothom qui em coneix
Diu que en el fons, sóc sensible i sóc bo,
I jo sé que sóc un cabró.
Sóc tot un cabró.
Sense perdó i sense excusa, potser fa molt de temps
Jo vaig ser feliç i lliure quan no havia de satisfer
El món, algú o escriure pàgines d’or.
Descobrir el que no tenia ho era tot,
Així vaig aprendre a no enterrar un tresor.
Un trosset d’aquell qui era, un xic d’aquell d’ahir,
Una fiblada melangiosa quan et veig patir
Et curaria, et besaria, no et deixaria dessagnar,
Si pogués alhora marxar,
Però arribat el moment,
quan és hora de triar,
Em trio a mi
i del teu mal en trec una cançó
Que parla de la nostra relació.
I es titula “El cabró que sóc”.
Mare, no em deixis beure tant,
Prou que sé que ja sóc gran.
Recordo encara els teus crits
Quan vas trobar allò sota el llit.
Però no em podries, de nou bressolar?
O picar-me al cul?
Vaig deslliurar-me massa aviat,
Potser per això m’he perdut.
Mare, no em deixis beure tant;
No saps com trobo a faltar
Els teus petons de bona nit al front
O que em cridis a sopar.
Em pensava que després
De tant i tant de temps
De córrer cap a un lloc
S’apagaria el foc.
Però és ben diferent,
Hi ha tants moments a omplir,
Que m’he de suïcidar, reviure i ressorgir.
Saltar del campanar,
Sentir a la cara l’aire,
Veure clar què no puc fer,
Qui ja no seré.
Tot va començar
Amb l’esperança d’emocions
I plou al parc d’atraccions.
Un furient senyor feudal
Va matar el darrer rival
I es va asseure esgotat
Al caire d’un penya-segat.
Mirant-se el seu país,
Nous poblats al seu davant
Va pensar que tot era insignificant.
Un pas cap a enlloc.
La glòria de la guerra
Escriu la història d’un sol cop,
Però no pot compensar
Que mai més marxaran
Els malsons ni la sang
Calenta a les mans.
Tots buscant l’aprovació,
Les festes de tothom,
Respecte, admiració,
La lleialtat d’un gos.
I en assolir la fi,
Mai és com s’ha previst,
Falta un no-sé-què, falta un bocí.
La vida és només
Fer passos apropant-se
A un horitzó que no existeix.
El cel s’ennegreix,
I la pluja amara
Precs i capitulacions.
Plou al parc d’atraccions.
Fins ahir,
Un gat agemolit.
Despulles d’un passat
Maldestre i apamat.
Futur, present.
Indiferents.
La fi del desencert.
El joc al descobert.
Tot era allà
On sempre havia estat.
La casa dels meus avis.
Els vells, els savis.
Tenir vuit anys,
Anar a l’hort
Tot era tan senzill,
Tot era tan tediós.
Però m’ho he remirat
I ho he capgirat.
A mitjanit
Feia voltes al llit
I una deessa a cavall
Em va fer venir un badall.
Un cor sagnant,
Una lluna minvant,
El forat dels rals,
L’escopeta amb els pardals.
La veu constant.
Xiuxiuejant.
Que et diu tot es pot fer
A l’inrevés.
L’opció impensada,
Per descobrir,
La porta antiga que ningú no gosa obrir
Sempre ha estat aquí,
Sempre ha estat aquí,
Encara és aquí.
Pren la roba del calaix
He construït un búnquer a baix,
Sabates, mudes, forquilles i plats
Llaunes de conserves, aigua i pa torrat
Que no veus la lluna minvant?
Dient-nos que ens estem equivocant.
Viure és un miracle i un parany,
Ens emboliquem amb un ximple afany.
En un lloc ben fosc serem més segurs,
Hi haurà poc a perdre, hi hauran pocs ensurts.
He sentit la lluna minvant
Dient-nos que ens estem equivocant.
Apressats com l’univers
Enyorem esperar, però no ho sabem,
Vivim immersos en l’expansió,
D’aquí a cinc minuts potser serem tots morts
I al cel, la lluna minvant
Dient-nos que ens estem equivocant.
Reconeix el que et fa mal:
Els errors acumulats.
Sent el goig de disfressar-se de boig,
Salta de cap al fons del gorg,
Fosc mirall d’una lluna minvant,
Que repeteix que ens estem equivocant.
Adéu amor, amor ideal,
Peça de puzle que no he sabut trobar.
Te’n vas ben lluny, escalant,
Muntanya amunt, fins al penya-segat
Ben a prop de la lluna minvant
Esperant-te per morir o renunciar.
Parla de la mort sense cap problema,
Serveix el vi, diu paraulotes,
S’emborratxa i, com jo, balla malament,
A més a més, que bonica que és.
Fa coses rares i a deshora,
Pinta parets quan està plovent,
Somriu trista quan s’enyora
Fins i tot llavors, que bonica que és.
No canvia mai el paper del vàter
I gira la clau al revés
Perd les tapes de molts tuppers,
A més a més, que bonica que és.
Diu tenir un pla per salvar el món,
Però no creu que calgui guanyar a res,
Viuria amb mi sota un pont.
A més a més, que bonica que és.
Potser la vida és un passeig
D’un ens – pots posar-li nom-.
I el cos és un apartament,
Per a què necessites cos?
Esternuts, gana i sexe,
Amistat, tristesa i amor
Si un dia els avorreixes tots,
Per a què necessites cos?
Si somnies amb saber
Què collons significa tot,
La gravetat fa nosa,
Potser et sobra el cos.
Si és la ciència allò en que creus,
No et cal Déu ni religió
Però si dubtes de tots dos,
De debò necessites cos?
Així doncs, si un dia et sents cansat
Embarrancat al mateix lloc,
Pren els records, encara la llum,
Per a què necessites cos?
Arribo a casa, encenc els llums
Inconscient com tothom del plaer dels costums.
La jaqueta al penjador, la clau al pany,
Em trec les sabates i em preparo un bany.
Em dic a mi mateix: quin dia més llarg.
Ensopego amb el mirall, que no sap mentir.
Arrugues que desvelen la llargada del camí.
Trobo una foto on se’m veu descarat.
Tot de canvis petits, ara acumulats.
Qui era jo llavors? Qui era jo abans?
El temps està trencant el nostre antic acord.
Ha mig embogit; abans anava a poc a poc.
L’aigua passada no fa girar cap molí,
Però aquesta, convertida en riu, se’n fot de mi.
I no hi ha gaire a fer i poc a dir.
Quan el sol esclata el mar com fa a diari
No sentim envellir com en un aniversari.
Matemàticament és un parany:
Un conjunt més petit que la suma de les parts.
Això no ho entén ningú.
Els dies són llargs, els anys són curts.
Vaig ben vestit,
m’has pentinat
i això m’ atorga
Un aire de trofeu.
Potser és el vi,
potser només
m’ho sembla a mi.
Carrego la creu.
El clavell rosa
és tot un detall,
ets tan atenta.
Rere el vidre
com un tauró
dins un aquari,
Drogat, domesticat.
Els canapès
mai t’han quedat
prou simètrics.
I els has encarregat.
La mena de coses que et fan dir
“això és meravellós”
A mi em fan riure i em fan dir
“això és espantós”
I els dies passen i això no s’aguanta.
Ser al teu costat
només pot voler dir dues coses:
Conformisme o
excés de tolerància.
Fer-me el cínic
és el més cívic
que puc fer
Per dur-ho amb elegància.
Em treus de la capsa
com un ventríloc treu el ninot.
Rius dels acudits de que mai rius
quan estem tot sols.
És sospitós. És fastigós.
Aquesta nit
tenim funció
de la farsa
Del campió i el comparsa.
I si hi ha algú
Prou intel·ligent
entre aquests borratxos
Veurà en nosaltres dos pallassos.
El meu objectiu és la total
pèrdua de consciència,
L’orgull de Darwin,
Una mena de triomf
de la ciència:
Seguir dret
amb el cap penjat
a la paret.
Tots els amors comencen
per casualitat.
Llavors, quan tot trontolla,
A qui has de renyar?
Era ahir, ahir, només,
Quan tot ens estava bé.
Somnis al coixí,
De rosa i blau marí,
Fràgils com un cel d’hivern,
com tot allò no gaire etern.
Hem de caminar,
sabent que tot és casualitat,
I, tal com és,
podria no haver estat, podria no ser.
Viure aliens i llunyans,
podríem ser del tot estranys,
potser, a la feina, ser companys,
un fugaç pensament,
com hem fet amb molts abans.
Bé saps que quan la nit creix,
La innocència s’esvaeix.
Tu encara creus en l’amor; hi creus,
però, amor meu, jo mai seré el mateix.
Jo només sé jugar
amb tot allò que vaig malgastar.
Et tenia aquí,
ho tenia tot, et tenia amb mi,
Era tan simple, era tan pur,
quatre esbossos del futur,
dos cossos joves i insegurs.
Tan senzill, tot era tan senzill.
Tot era tan senzill,
Sortir a sopar,
al cinema i cap al llit.
Tot era tan senzill.
Amor meu, et perdono. On t’has fet el tall?
Les llàgrimes de rímel rellisquen galta avall.
La polsera de caramels s’ha tacat de sang,
Te’n compraré una altra igual.
Per que peixis l’ós maragda.
Amor meu, no és culpa teva, el got ja era mig trencat,
La ferida no és profunda, només l’hem d’embenar.
No imitis més al gat, passa’m la colònia, et pentinaré;
Un mitjó blanc i un de verd poden ser un parell.
Amor meu, apropa’t, t’he de mocar el nas.
No hauries de vestir-te de núvia cada dimarts.
Agafa’m un pijama, et posaré a dormir,
Ara fa més fred i em penso que plourà.
Quan tinguis por, jo me’n cuidaré, podràs dormir al meu llit.
Faré un tret a la tempesta si llampega a mitjanit.
Molt endins dels teus ulls hi veig qui solies ser.
Darrera aquest final que no s’entén, hi ha tot el que vas fer.