Els dies passen tan de pressa,
El temps s’escola entre els dits.
S’esquerda el càntir i l’aigua vessa,
Es fa forat el descosit.
El dies marxen sense empremta.
Es repeteix el seu no res;
un endemà de nit d’absenta,
una il·lusió a l’inrevés.
Hem de deixar-ho,
no envellirem plegats.
Hi ha tantes coses a fer,
hi ha tants estels a l’univers.
Hem de cridar i hem de plorar,
els mals records són importants.
Potser ens surt més a compte
no fer bonic aquest comiat.
Hem de deixar-ho,
no envellirem plegats,
hi ha tantes coses a fer,
hi ha tants estels a l’univers.
Hem de deixar-ho,
no envellirem plegats,
hi ha tantes coses a fer,
hi ha tants estels a l’univers.
De l’amor, de la vida i la mort,
en parlàvem tant, en teniem vint-i-pocs.
Del destí, dels sotracs del camí,
exagerant els cops que algú ens havia fet patir.
Del futur, de mantenir el cor pur,
jugant al Risk, bevent daiquiris al teu pis.
De l’amor, tan valents i segurs,
pontificant, enbravits d’alcohol i joventut.
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, hi ha res millor de què parlar?
D’aquest món, un món tan equivocat,
ara ens veig llavors, un espia atemporal.
Defugint tota inseguretat,
escoltant cançons, mirant pel·lícules fins tard.
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, hi ha res millor de què parlar?
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, hi ha res millor de què parlar?
Semblava que no hi havia res més de què parlar,
de l‘amor, de la vida i la mort, en parlavem tant, teniem vint anys.
De cop ho veus molt clar i poc després no s’entén res.
No serveix de gaire cosa tenir ulls quan ets cec.
Una paret davant els nassos, una pedra al cervell;
vocació de ramat, com un anyell.
Encara hem de trobar un déu per tothom,
a qui no molesti si te’l creus o no,
Ni enfadat ni venjatitu, tampoc totpoderós,
un déu que comet errors.
Encara hem de trobar un déu per tothom,
a qui no venerar, amb qui es pugui estar d’acord,
que no et forci a escollir entre la fe i la raó.
Encara hem de trobar un déu per tothom.
Encara hem de trobar un déu per tothom,
a qui no venerar, amb qui es pugui estar d’acord,
que no et forci a escollir entre la fe i la raó.
Encara hem de trobar un déu per tothom.
Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh,
un déu insegur,
un déu per tothom.
Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh,
però és tan evident,
està tan clar que ho som
els humans, els humans,
és tan simple, és tan fàcil, els humans,
els humans, els humans,
es evident, som els éssers humans.
Quan van venir,
duien joies a les butxaques,
lluents com arcs de Sant Martí,
topazis i maragdes.
Jo era adormit,
en sabia poca cosa,
vaig tornar-me’n cap al llit;
tot allò em feia nosa.
I van riure de mi
quan els vaig dir que somiava
un somni recurrent,
ajagut amb qui més m’agrada.
I van riure de mi,
quan els vaig ensenyar
que a un plec de la cartera
hi duia el seu retrat.
Van tornar,
i els entenc i els entenia llavors,
però hi un temps per a cada pas:
les fruites surten de les flors.
I van riure de mi,
quan els vaig dir que somiava
un somni recurrent,
ajagut amb qui més m’agrada,
però van riure de mi
quan els vaig ensenyar la seva foto,
i els vaig dir:
aquí la teniu,
mireu com somriu,
és tan maca,
és qui em fa estar viu,
i m’és igual,
si m’enteneu,
del tot igual,
tant me fa.
Podria dir que em trobo bé,
però diré que tot em fa mal.
Sempre que he pogut triar
me’n vaig cap al cantó més marginal.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Ballarins a una pista de fusta
on els músics són tots sords,
I llegeixen partitures
capgirades al faristols.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
L’humor semblava un refugi,
(si més no) al començament.
Però la ironia es va anar tornant
en un cinisme delinqüent.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Vaig llegir “El vigilant al camp de sègol”,
vaig llegir tot Boris Vian.
Ara només escolto tertúlies i em rovolco
com un porc a la merda amb fang.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Buit i culpable, al peu de la muntanya,
comença un nou dia i és com un petit final.
M’he passat la nit jugant amb daus trucats.
Aplegant amics amb qui no hi pots comptar.
Torna’m l’alegria, agafa’m de les mans.
Petita, bonica, endu-te’n els meus mals.
Torna’m al racó d’on un dia vaig fugir,
ajuda’m a oblidar les coses sense sentit.
Em sento buit com un estel llunyà,
com un ocell que no troba un arbre on parar.
Torna’m al racó d’on un dia vaig fugir,
ajuda’m a oblidar les merdes sense sentit.
Em sento buit com un estel llunyà,
com un ocell que no troba un arbre on parar.
Serps i rates es preparen per sortir
quan el sol es fon com mel,
emergeixen de les vies
sota la foscor del cel.
De cop un núvol es desfà
i volen diaris desmuntats.
Andanes buides a tots dos costats.
Puc parlar d’amor, però puc enganyar.
Ara espero el teu tren tot sol a l’estació,
fluorescents que fallen, fa fred i plou,
resto sota la pluja, no em poso a resguard.
Una la bruixa va dir-me que mai més tornaràs.
Ja no trobo raons per esperar el futur,
massa fluix per ser fort, massa fort per ser fluix,
Una via llarga i torta, una baixada constant,
No sé d’on trauré forces per tirar endavant.
És el llibre que hem escrit,
és l’espelma que hem bufat.
Aquells joves tu i jo
son vells fantasmes del passat.
Un altre tren s’apropa de dins la nit,
una llum llunyana, un cavall embogit,
un soroll que creix venint del no-res:
“el proper convoi no admet passatgers”.
Ara espero el teu tren tot sol a l’estació,
fluorescents que fallen, fa fred i plou,
resto sota la pluja, no em poso a resguard.
Una la bruixa va dir-me que mai més tornaràs.
Ja no trobo raons per esperar el futur,
massa fluix per ser fort, massa fort per ser fluix,
Una via llarga i torta, una baixada constant,
No sé d’on trauré forces per tirar endavant.
L’advocat frustrat rebrega la llauna
que una noia li ha passat.
Tothom està bastant borratxo
i no ho saben aprofitar.
La festa decau i el pastís s’ha acabat, ja no s’hi pot fer res,
emporta-te’m ben lluny d’aquí.
Per favor, per favor, per favor,
emporta-te’m ben lluny d’aquí.
La pelroja era una preciositat
i aquell dia vam parlar.
La tenia vista dels passadissos
de la facultat.
Saludava a tothom, somreia a tothom, embogia tothom
Emporta-te’m ben lluny d’aquí.
Per favor, per favor, per favor,
emporta-te’m ben lluny d’aquí.
Veig tristesa i decepció
a tot arreu on vaig,
potser no són ells, potser sóc jo
perpetrant un mal assaig.
Tot això passarà, la ressaca també, però no puc esperar,
emporta-te’m ben lluny d’aquí.
Per favor, per favor, per favor,
emporta-te’m ben lluny, emporta-te’m ben lluny
emporta-te’m ben lluny, emporta-te’m ben lluny d’aquí.
El vespre es mor,
la lluna surt a regnar sobre el cel.
Dos borratxos es barallen al carrer.
Estores trencades, cortines tacades
sufoquen fanals fets de foc.
Dormo a estones a terra,
i el temps passa molt a poc a poc.
Ja no recordo el meu nom, només recordo el teu,
els dies feliços es fonen com un ninot de neu.
La música em guia
quan s’alcen de terra àngels exhumats,
em puc fer un rellotge amb la sang.
Els gots buits dringuen quan pel carrer
hi passa un drac o un camió,
s’atura i buida dins la seva panxa
els vidres d’un contenidor.
Ja no recordo el meu nom, només recordo el teu nom
els mobles ballen al meu voltant tot i estar fosc.
De nit i de dia, tothora obert per tu,
De nit i de dia, tothora obert per tu,
De nit i de dia, tothora obert per tu,
De nit i de dia, tothora obert només per tu.
Un home es perd al mig del bosc,
però això no és cap problema: li agrada estar sol.
Una casa no és sempre una llar,
si ens deixem, a poc a poc ens tornem animals.
No hi ha via de retorn,
perquè el vent l’ha esborrat.
Els rituals ja no són res,
i l’u és el quatre dins el laberint.
La llum brilla dins els meus ulls,
hi pots veure a través meu.
La boira no era tan espessa
quan tenia la fam de la joventut.
No hi ha via de retorn,
perquè el vent l’ha esborrat.
Els rituals ja no són res,
i l’u és el quatre dins el laberint.
Anar aprenent a fer-ho tot,
no necessitar a ningú.
Els sentiments fets un manyoc.
Enamorar-se de la solitut.
No hi ha via de retorn,
perquè el vent l’ha esborrat.
Els rituals ja no són res,
i l’u és el quatre dins el laberint.
No hi ha via de retorn,
perquè el vent l’ha esborrat.
Els rituals ja no són res,
i l’u és el quatre dins el laberint.